En el darrer article explicàvem els tres tipus de situacions que generen tempestes a Catalunya, i ens vam quedar en la primera: les tempestes típiques de mitja tarda a zones de muntanya.

Caldria afegir que a Catalunya tenim veritables «nius de tempestes», zones on es poden formar amb preferència les nuvolades que desembocaran en tempesta. I tot gràcies a l’orografia, la disposició de les valls, de les muntanyes; l’orientació d’alguns vessants fa que els cúmuls agafin més empenta i descarreguin amb preferència en uns indrets més que en altres. Algunes zones al voltant del Pedraforca, del Montsec, de l’alt Ripollès o de l’alt Pallars Sobirà són nius de tempesta, i els seus habitants ho saben prou bé, en coneixen els símptomes i t’anuncien amb un grau de fiabilitat molt elevat que a la tarda tocarà tamborinada; encara que, quan t’ho diguin, el cel estigui gairebé clar.

Vegem ara les altres situacions que poden comportar tempestes.

Sistemes frontals: els sistemes frontals o fronts són línies que separen masses d’aire de diferent temperatura. Això és molt teòric, ja que a la pràctica podríem dir que són veritables batalles, xocs, confrontaments entre masses d’aire càlid i fred. De fet, l’ús de la paraula front —sigui càlid, fred o oclús— per denominar aquest concepte el devem a Vilhelm Bjerknes (1862-1951). Físic i meteoròleg noruec, pare de la meteorologia moderna... i dels fronts, perquè així va anomenar aquestes línies productores de precipitacions, per la seva similitud amb els fronts de batalla, línies de xoc entre enemics.

Els fronts freds són els que poden provocar tempestes. Davant hi ha una massa d’aire càlida i humida, mentre que darrere arriba sobtadament aire força fred, que fa aixecar l’aire càlid i el condensa en forma de nuvolades que donen ruixats. Però no tots els fronts freds donen precipitació. Si ens afecten a l’hivern, la diferència de temperatures abans i després del front no serà massa marcada i podrà provocar algunes pluges, alguna nevada, algun ruixat... Però què passa si arriba un front fred a finals de l’estiu o la tardor? Doncs que al davant es podrà trobar una massa d’aire molt càlida i humida, el contrast de temperatura serà molt gran i els núvols creixeran amb molta empenta i donaran lloc a tempestes puntualment fortes. A diferència de les tempestes de mitja tarda, aquests fronts poden afectar-nos a qualsevol hora del dia o de la nit, i per tant la tempesta la podrem tenir a la matinada, al matí o al vespre, o quan passi el front. Això sí, si aquest passa a la tarda, es podrà trobar l’escalfor del dia i la tempesta podria ser més intensa.

Què va passar el setembre de 1962? Els dies que van del 24 a 26 de setembre d’aquell any es recordaran per la tragèdia ocorreguda a Catalunya a causa de les aigües desbocades. I això va ser producte d’una situació inaudita. Una llengua d’aire fred en altura va entrar pel Cantàbric, i en superfície vents molt humits i càlids de l’est al sud-est penetraven pel litoral català, un front fred veritablement explosiu. El xoc de masses d’aire, ajudat per l’orografia, va ser descomunal. La nit del 24 al 25 i el dia 25 van descarregar tempestes torrencials. El llit dels rius i rieres pràcticament secs es van convertir en torrents de fúria impetuosa. El Llobregat, el Besòs, el Ripoll i la riera Seca es van desbordar sobtadament. A Martorelles es van recollir 250 litres per metre quadrat. A Sabadell van caure 95 litres en 44 minuts i hi va haver moments en què la pluja queia a raó de 6 litres per minut. Terrassa, Sabadell, Rubí i fins i tot el Prat de Llobregat van patir greus danys en infraestructures, i el més lamentable és que es van comptabilitzar més de 900 morts en total. El dia 26 van continuar caient xàfecs notablement intensos. Aquesta mateixa situació, als mesos hivernals, tan sols hauria provocat alguns ruixats.

I posem fi a l’article amb la tercera situació, les tempestes litorals. A partir del maig, el sol s’encarrega d’anar escalfant la Mediterrània, sobretot superficialment. El juny i el juliol, amb el sol ben vertical, les calorades fan que la temperatura del mar pugui assolir, en la seva superfície, els 25 ºC fàcilment; i a l’agost, fins i tot els 27 ºC o els 28 ºC. I amb l’escalfament global ja hem fregat darrerament els 30 ºC, una temperatura més pròpia dels mars tropicals. Però, de cop i volta, i normalment cap a la segona quinzena d’agost o durant els mesos de setembre i octubre, per les capes superiors atmosfèriques penetren masses d’aire fred, que s’escolen pel Cantàbric i es troben amb aquest veritable «caldo mediterrani»... I ja tenim un còctel explosiu que genera uns cumulonimbus descomunals, els quals poden arribar a 12 o 13 quilòmetres d’altura. I, a més, poden quedar estancats durant hores.

Un exemple: durant la tardor de 1987, unes tempestes extraordinàries, continuades, van donar en 24 hores 817 litres a Oliva o 720 litres a Gandia!

En el proper article parlarem d’un fenomen molt curiós que es produeix únicament al litoral central català i que és estudiat per científics de molts països.