Segur que han escoltat notícies referents a grans incendis al Canadà, als Estats Unit, a Grècia i Turquia; també a Catalunya n’hem tingut com feia anys que no es registraven. Però el reguitzell de fenòmens extrems d’aquest estiu és inacabable: inundacions històriques a Alemanya i Bèlgica, rècords de calor a Grècia i Turquia —també al Canadà—, tornados i pedregades mai observades a diversos països europeus, rècord de pluja torrencial a Nova York, inundació a Alcanar... La llista és molt llarga. Intentem contestar algunes preguntes que ens podem fer.

No n’hem tingut sempre, de fenòmens violents? Doncs sí, sempre n’hem tingut. Recordem, a Catalunya, les enormes inundacions que hi va haver el setembre del 1962 al Vallès, amb més de 900 víctimes mortals; les del novembre del 1981 al Pirineu; les tremendes glaçades del febrer del 1956; el tornado a Badalona del 1892; la gran nevada del dia de Nadal del 1962; les inundacions al Baix Camp de l’octubre del 1994... Tampoc acabaríem mai el recordatori de fenòmens extrems que ens han afectat.

Així doncs, per què ara parlem tant de fenòmens extrems? L’escalfament del planeta està provocant que la temperatura dels mars i dels oceans també augmenti; i, per tant, aquests poden alliberar més energia i donar més força, més potència, a borrasques o situacions que potencialment poden ser perilloses. De fet, fent un recull dels informes més seriosos de científics de tot el món, tots coincideixen en un mateix titular: els fenòmens extrems són cada vegada més freqüents i més intensos.

Alguns exemples molt evidents: el temporal Gloria, del gener del 2020, va provocar una llevantada històrica, amb rècord, per a un mes de gener, de pluges intenses, cops de vent i alçada d’onades. La mateixa borrasca fa cinquanta anys hauria provocat pluges no tan intenses, vents no tan forts i onades no tan altes. La causa del Gloria va ser una Mediterrània més càlida que, com hem comentat, pot alliberar més energia i alimentar, amb una sobredosi de «vitamines», determinades pertorbacions. Un altre exemple de com els extrems són més freqüents és la precipitació: la mitjana és la mateixa en conjunt, però disminueix el nombre de dies de pluja a l’any, la qual cosa vol dir que augmenta d’intensitat. Una precipitació de 100 litres per metre quadrat a Barcelona, fins fa trenta anys es registrava cada deu o quinze anys; ara en tenim de mitjana una cada any. Un altre exemple impactant d’aquesta irregularitat en la precipitació el trobem en l’any 2015, el més sec a moltes comarques catalanes des de «lo any de la fam» —el 1817 a Barcelona amb una mitjana anual de 600 litres—, ja que el 2015 tan sols en van caure 277... Però tres anys més tard, el 2018, vam tenir l’any més plujós des que n’hi ha registres —finals del segle xviii—: a la mateixa capital catalana van caure 1051 litres. És a dir, els «dents de serra» són cada vegada més pronunciats.

Però el gener del 2021 va haver-hi una gran nevada amb fredorades molt importants a molts llocs d’Espanya... Si es va escalfant el planeta, per què tenim aquests freds i aquestes nevades? Quan, fa dos anys, en diversos punts dels Estats Units van tenir rècords de fred, també es feien la mateixa pregunta, i alguns ho aprofitaven per negar el tema de l’escalfament. També l’hivern del 2011 va ser el més fred en dos-cents anys a Irlanda. Però, quan passen aquests fenòmens, es tracta de situacions que es produeixen en un àmbit geogràfic concret. El que hem de mirar és el global, el que tenim de mitjana a tot el planeta. Que faci molt fred en un lloc o país concret no vol dir que estigui fent molt fred a la resta de l’hemisferi. Per tant, encara que sembli una contradicció, malgrat l’escalfament del planeta, també podem tenir grans fredorades i grans nevades durant una temporada, però el que realment s’observa és que les calorades són cada cop més freqüents, i les fredorades, menys.

I... què passarà en el futur? Ens quedem en el que ja hem comentat abans. Tots els científics seriosos diuen el mateix: els fenòmens extrems seran més freqüents i més extrems, i a la Mediterrània ho notarem més, perquè és una de les zones més sensibles del planeta. Això sí, ens quedem al 2030; anar més enllà creiem que encara és una mica agosarat.

Què podem fer? Dues coses. La primera, adaptar-nos, ser previsors. Les pluges seran més torrencials; els vents, en determinades situacions, seran més forts... Per tant, adaptar les infraestructures a aquests fenòmens. De fet, són moltes les mesures que s’han de prendre... I després, i el que és més important: lluitar per reduir l’augment del CO₂, canviar hàbits, posar lleis més restrictives per no contaminar tant... Aquest és un tema molt interessant, però també força polèmic; això de canviar hàbits no ens agrada gaire. Ara bé, som optimistes i creiem que en els anys vinents aconseguirem èxits mediambientals, però tots hi haurem de posar de la nostra part... Recordi-ho: cal seguir l’Agenda 2030 i complir els 17 ODS (objectius de desenvolupament sostenible) abans d’aquesta data.