La ciència meteorològica neix als Estats Units a començaments del segle xix amb la instal·lació dels primers observatoris en alguns forts militars d’Illinois. El més complet és el de Fort Edwards, a prop del riu Mississippí, que el 1823 inicia registres de temperatura, pressió, vent i pluja. Però és al 1849 quan la institució cientificocultural Smithsonian Institute instal·la els primers aparells meteorològics en diverses oficines de telègrafs i crea ràpidament una extensa xarxa per tot el país. Si el 1849 disposaven de 150 observatoris, el 1860 ja en tenien 500. El 1870 s’instal·len els primers observatoris en ports marins per conèixer millor les profundes pertorbacions que fuetegen les seves costes regularment. En la imatge adjunta veiem un observador amb la gàbia meteorològica a Utah, el 1930.

L’ànsia per conèixer més i millor els fenòmens meteorològics els porta a crear, el 1898, una petita xarxa d’observacions aèries: uns quants aparells es lliguen a la part inferior de grans globus units amb cordes a la superfície. El sistema no és gaire efectiu i caldrà esperar al 1944, quan s’inicien radiosondejos quatre vegades al dia. El 1954 es crea un servei d’avisos d’abast nacional sobre situacions meteorològiques perilloses, i el 1955 s’instal·la a Illinois un instrument que ajudarà a salvar moltes vides: el radar meteorològic. Gràcies a aquest aparell i a tots els radars que es van instal·lar posteriorment, es pot alertar la població de l’aproximació de violentes tempestes amb calamarsades o tornados associats. Vegem alguns exemples de fenòmens extrems als Estats Units.

NEVADA HISTÒRICA A CHICAGO. «Si no t’agrada el temps que fa, espera’t uns minuts». Això és el que diuen els habitants de Chicago, ciutat que pateix canvis de temps bruscos i de curta durada. Però aquesta afirmació no es va complir el 26 de gener del 1967. El dia 20 d’aquell mes, la temperatura a la ciutat va baixar fins a –13 °C i, dos dies més tard, una irrupció d’aire càlid va provocar un augment de la temperatura espectacular que es va prolongar fins al dia 24, quan es van assolir 18,3 °C, un valor extraordinàriament elevat. L’endemà, una massa d’aire fred provinent de l’interior del Canadà va xocar amb la massa d’aire càlid i va provocar fortes tempestes que van fer que fins i tot s’emetés un avís de tornado, circumstància una mica excepcional per a aquelles dates. Va ser el preludi del que seria un dels fenòmens meteorològics més violents de la història de Chicago.

El dia 26 de gener, a les 5 de la matinada i 2 minuts, va començar a nevar sobre la ciutat. La intensitat va augmentar fins a convertir-se, a mig matí, en la tempesta de neu més intensa de la història de la ciutat. No es veia res i la gent va quedar incomunicada a les escoles, oficines, mitjans de transport… 50 000 persones van abandonar els seus cotxes i van deambular pels carrers fantasmagòrics a la recerca de refugi. 800 autobusos van quedar immobilitzats. Algunes persones es van atrevir a sortir de les seves feines i van tornar a les seves cases a peu, caminant més de quatre hores en trajectes que es fan normalment en 25 minuts. La nevada va cessar a les 10 del matí i 10 minuts de l’endemà, 27 de gener. Es van dipositar 60 centímetres, amb acumulacions de més de 2 metres a causa del vent.

DIUMENGE NEGRE. Una sequera terrible va afectar les enormes planes centrals dels Estats Units durant la dècada de 1930. Les tempestes de pols se succeïen sense interrupció, però el 14 d’abril del 1935 va ocórrer una cosa increïble. Un xoc de masses d’aire va provocar una tempesta de pols de dimensions gegantines, partint del sud-oest del Canadà cap als Estats Units. A mesura que avançava cap al sud, el fenomen es feia més i més gran. Una muntanya de foscor opaca, espessa, anava engolint estats sencers, travessant tot el país d’oest a est i arribant a assolir Washington i Nova York, ja a la costa atlàntica. Texas i Oklahoma es van emportar la pitjor part. La visibilitat es va reduir a 1 metre. Milions de tones de terra van ser arrencades literalment, i s’ha calculat que aquests dos estats «van baixar» d’altura una mitjana de 7 centímetres. La terra, desproveïda de vegetació a causa de les pèssimes tècniques agrícoles utilitzades, va ser un element clau per al desenvolupament del fenomen. Parlant de sequeres, acabem amb dos exemples de plantes molt resistents a les sequeres.

RESISTINT LES SEQUERES. Al desert de Chihuahua, entre els Estats Units i Mèxic, trobem la rosa de Jericó o planta de la resurrecció, anomenada així perquè pot estar diversos anys sense rebre ni una gota de pluja, en vida latent. Quan cau un ruixat, en poca estona les fulles es tornen verdes i es redrecen.

Però el cas més extrem el trobem al desert de Namib, entre Namíbia i Angola, on habita la Welwitschia mirabilis,

la planta més resistent del planeta, que pot passar molts anys sense una gota de pluja. La rosada nocturna és la seva salvació. Aquesta planta pot viure més de mil anys.