Els tres estats de l’aigua són: líquid, gasós i sòlid... No anem bé. Així no farem assequible un article sobre l’aigua. Això em recorda quan era petit i em van fer aprendre tots els rius d’Europa, des de Sibèria fins a Turquia, en el sentit contrari a les agulles d’un rellotge. Els havies de dir de memòria i, si te’n saltaves un, clatellot que rebies. Vaig agafar mania als rius. Però el temps (cronològic) tot ho cura.

L’aigua pot adquirir formes increïbles, depenent del medi físic en què es trobi: en l’aire condensat en forma de núvols, a vegades semblant plomalls o un ramat de cabretes o coliflors gegants; amb temperatures molt baixes, en forma sòlida, en forma de milions de cristallets de gel dipositats o formats sobre una superfície, i de preciosos cristalls flotant màgicament i agrupats formant flocs o pedrotes de fins a mig quilo de pes, destrossant allò que troben al seu pas; i, per descomptat, en forma líquida. Avui ens fixarem en els núvols, aquestes masses tan diferents en formes, dimensions, coloracions... Això ho sabia molt bé un...

Enamorat dels núvols: així era Luke Howard (Londres, 1772-1864). Un enamorat dels núvols. Gairebé podrien dir que el pare dels núvols. Amb només vuit anys ja es passava el dia observant-los, estudiant les seves formes, l’altura, la direcció, la velocitat. Entre el maig i l’agost del 1883, i a conseqüència de l’explosió, uns mesos abans, de dos volcans, l’Eldeyjar, a Islàndia, i l’Asama Yama, al Japó, l’hemisferi nord es va tenyir d’unes irisacions espectaculars, barreja de cendra i pols de les erupcions i dels mateixos núvols. Aquell espectacle natural el va entusiasmar encara més. A partir de llavors, i durant trenta anys, es va dedicar a l’estudi dels núvols ajudat d’un baròmetre i un termòmetre per anotar les observacions diàries. A l’hivern del 1802-1803 va presentar un estudi que encara avui, amb lleugeres modificacions, utilitzem: Sobre la modificació dels núvols. Hi classificava els núvols en cumulus, stratus, cirrus i nimbus, els quals es podien combinar entre ells (des de fa força anys, els nimbus no existeixen com a tals, sinó tan sols combinats; per exemple, els nimboestratus i els cumulonimbus. Ja ho veurem més endavant. De fet, uns mesos abans, el francès J. B. Lamarck (1744-1829) ja va proposar una classificació dels núvols, però, com que els noms estaven en francès i per a la formació dels núvols proposava la influència dels astres, la comunitat científica va rebutjar aquella nomenclatura. I ben fet que van fer! Tot seguit podem veure un cumulonimbus dibuixat per Howard mateix.

La popularització dels noms dels núvols la devem en gran part al genial escriptor alemany J. W. Goethe (1749-1832), qui va utilitzar la classificació de Howard al seu diari meteorològic. Sovint apareixen els noms dels núvols en diverses obres seves. Fins i tot els va dedicar un poema.

Trobem nombrosos exemples de persones que s’han interessat pels núvols i la seva formació i varietats. El filòsof francès del segle xvii René Descartes va escriure sobre ells: «Ja que cal alçar la vista al cel per mirar-los, els considerem el tron de Déu. Això em fa confiar que, si aconsegueixo explicar la seva natura, serà fàcil creure que d’alguna manera és possible trobar les causes de totes les meravelles de la Terra». John Constable era un altre enamorat dels núvols. Aquest pintor anglès, a finals del segle xviii i principis del xix va plasmar en les seves teles, i com ningú no havia fet fins aleshores, núvols de tota mena. Potser el secret estava en una frase que utilitzava sovint: «No veiem res tal com és fins que ho comprenem».

Un altre exemple d’interès pels núvols, en aquest cas purament pràctic. Sobre les illes del Pacífic sud es formen cúmuls de cert desenvolupament, de manera que, amb freqüència, la superfície oceànica queda lliure de nuvolositat. Antigament, els illencs utilitzaven aquests cúmuls com a fars o guies per orientar-se i arribar a la seva destinació amb rapidesa. Les tribus massai de Kènia i Tanzània tenen Ngai com a principal deïtat. Quan els núvols es tenyeixen de vermell, significa que Ngai s’ha enfadat; però, curiosament, si la base la tenen molt fosca, Ngai està de bon humor. Molt més a prop, a Astúries, hi ha un ésser mític fantàstic: el nuberu. És un ésser malèfic, el geni de les tempestes. Quan s’enfada provoca llamps, trons i calamarsades. Una manera de foragitar-lo és col·locar un carro al revés, amb les rodes cap a l’alt, o llançar una sabata en direcció al núvol per «trencar-lo».

Un dels primers fotògrafs de núvols va ser el belga Léonard Missone (1870-1943), especialista en cel tempestuós i amenaçador. L’americà Alfred Stieglitz (1864-1946) va crear una sèrie de fotos de núvols, anomenada Equivalents, amb les quals intentava relacionar l’aspecte de la nuvolositat amb els sentiments humans. I, per sorprendre’ns, i fins i tot somriure una mica, tenim les sèries de núvols «que semblen coses» i que trobem al web de Cloud Appreciation Society. No se’ls perdi.