Vivim en un país mediterrani i , tot i així, de tant en tant tenim invasions àrtiques o siberianes que converteixen l’aigua en gel i fan que aquest prengui formes curioses, estranyes: aquells caramells que pengen de ponts o parets muntanyoses, o fins i tot de les teulades de les cases. Això ho coneixen prou bé al Pirineu. Però avui veurem el gel adoptant unes formes ben curioses, a causa de les condicions físiques que l’envolten: milers de boles de glaç amuntegades, dònuts de gel, «dits glaçats de la mort» o la temible pluja gelant. I quina manera millor d’explicar-ho que amb casos reals i imatges que els acompanyin.

Boletes glaçades: és un fenomen molt poc freqüent, ja que s’han de complir una sèrie de condicions perquè es produeixi. Després d’intenses nevades sobre els grans llacs o mars, la neu, en combinació amb temperatures molt baixes i el moviment de les ones semicongelades, es pot convertir en boles glaçades d’un diàmetre que pot oscil·lar entre els 10 i els 40 cm. Quan arriben a la línia costanera, poden rodar empeses pel vent i adquirir una forma esfèrica cada vegada més perfecta gràcies al fregament amb el terreny, com si fossin còdols.

Rotllets de neu: els trossos de neu que cauen dels arbres a la superfície poden ser impulsats pel vent. Mentre van rodant, recullen més neu pel camí. Més o menys és el mateix sistema que utilitzem per fer un ninot de neu, però, a diferència de les boles dels ninots, els rotllets tenen forma cilíndrica i el seu interior és buit. Com que les capes internes són més primes, poden rodar amb més facilitat. Durant el seu recorregut, i si el vent és bastant fort, poden arribar a fer més de mig metre. Però no sempre que hi ha neu i vent poden formar-se. Es necessita que la neu de la superfície estigui dipositada sobre una capa de gel sense arribar a adherir-se i que el vent sigui prou fort perquè impulsi el cilindre, però no massa fort, ja que el podria fer rodar molt ràpid i s’acabaria trencant. Als Estats Units fan competicions per trobar el rotllet més gran. El març del 2007, a les North Cascades de l’estat de Washington van trobar un exemplar de 66 centímetres de diàmetre amb un buit interior de 20 centímetres. Es devia formar amb la neu que va caure d’un arbre cap al pendent de la muntanya. En aquest cas va ser la gravetat i no el vent el que es va encarregar de transformar-lo en aquest rotllo gegant.

El «dit glaçat de la mort»: sembla el títol d’una pel·lícula de ciència-ficció de sèrie B, però és el nom amb què es coneix un fenomen natural molt curiós: el brinicle, o estalactita de gel, que es va descobrir el 1960 i es va filmar per primer cop fa pocs anys. Es tracta d’uns dolls d’aigua molt freda i amb gran concentració de sal que, a partir del gel marí, poden fluir en direcció al fons del mar. Precisament l’alt contingut en sal afavoreix que el doll es vagi enfonsant i, el que és més curiós, es vagi congelant i convertint-se en una espècie d’estalactita glaçada. Pel seu interior continua fluint aigua molt freda i salada, i l’estalactita va creixent fins a trobar el fons marí. Quan entra en contacte amb el fons, tot el que toca es congela: algues, animalets..., qualsevol ésser viu. Com que els gels superficials es van movent, el brinicle també ho fa, i deixa aleshores un rastre blanc de mort glaçada. Poden veure el fenomen a YouTube, en el vídeo de la BBC Brinicle ‘finger of death’.

Pluja gelant: de vegades pot passar que, després d’una entrada d’aire molt fred, aquest queda estancat a la superfície mentre per capes superiors penetra aire càlid. Pot augmentar la nuvolositat i iniciar-se pluja. Aquesta precipitació, en arribar a prop de la superfície i trobar-se amb els objectes a menys de 0 °C, es congela: és la pluja de gel, o pluja gelant. És un fenomen poc corrent a les nostres latituds. Provoca el caos en la circulació i nombroses caigudes de vianants, i és que tot es recobreix d’una capa de gel que va augmentant i fa que caiguin arbres o línies elèctriques pel pes acumulat.

A principis de gener del 1998, al Canadà hi va haver una persistent pluja glaçada, o tempesta de gel, com en diuen allà. Van caure la majoria de torres d’alta tensió i no hi havia electricitat; a més, no es podia sortir a l’exterior pel perill que representava el gel. Es van comptar 1,2 milers de milions de dòlars en danys. Aquest fenomen també es registra a Bèlgica, Holanda i Alemanya quan, després d’una entrada d’aire polar o siberià, ve una massa d’aire càlid atlàntic. Les primeres hores cau pluja gelant; posteriorment guanya la massa d’aire càlid i tot torna a la normalitat. Hi ha una pel·lícula d’Ang Lee, La tempesta de gel, on s’observa el fenomen. Una pel·lícula, per cert, força recomanable. Però, de pel·lícules, ja en parlarem aviat.