Un cop més,les evidències són aclaparadores; el canvi climàtic provocat per nosaltres ésd arrere d’aquest desgavell. Que hi hagi fenòmens violents és normal, sempre n’hi ha hagut, però el que no és gens normal és l’augment en la freqüència i la intensitat d’aquests fenòmens. Que Catalunya no hagi estat afectada directament per aquests fenòmens violents no vol dir que ens haguem d’adormir. N’hi ha hagut a Alemanya, Canadà, Bèlgica i el nord d’Itàlia, i n’hi podria haver hagut a Catalunya. Vegem una de les moltes imatges de l’oest d’Alemanya corresponents al passat 15 de juliol.

Vam acabar la reunió parlant dels mesos de març i abril del 2020, quan tothom estava confinat i fins i tot,a les grans ciutats, només s’hi escoltaven els ocells. Ni un cotxe, ni un somecànic, tan sols natura. I vam pensar que, en el fons, era una lliçó que estàvem aprenent, i que no tornaríem a caure en alguns mals hàbits. Però no ha estat així: ha tornat el soroll, la contaminació, els embussos... No n’hem après res. Però, com que no ens volem posar negatius, buscarem ara la tranquil·litat, la natura en el sentit més amplide la paraula, viatjant a dos indrets perduts... I, de pas, l’encoratgem a reflexionar sobre com podem canviar alguns mals hàbits que perjudiquen la natura. No està tot perdut, ni de bon tros, i hi tenim moltes coses a guanyar.

Observatori a la fi del món. Fins al 1916,que es va obrir el canal de Panamà, el pas obligat dels vaixells per anar d’orient a occident era el cap d’Hornos. Els grans temporals provocaven innumerables naufragis, així que a l’illa dels Estats, a l’extrem sud del continent americà, es va construir un far—inaugurat el 25 de maig del 1884— que serviria de guia i salvació per amolts vaixells. Però aquest far tenia un problema: uns illots situats més cap al sud impedien de veure la seva llum en tota la seva extensió. Per aquest motiu, es va construir un altre farmolt a prop, a l’illa Observatorio, i es va inaugurar l’1 d’octubre del 1902. Al costat del far també es va instal·lar un observatori meteorològic que va funcionar fins al 1919. L’illa, un penyal de forma circular completament pla, està batuda per grans temporals de vent, pluja i neu. Els pocs treballadors que habitaven l’illot havien de suportar, per una banda, les dures condicions meteorològiques i, per altra banda, l’aïllament. En les seves nombroses estones lliures es limitaven a passejar per l’illa, de menys de 2 quilòmetres d’extrem a extrem; a caçar foques per alimentar-se o a jugar a cartes. Les úniques visites que tenien eren els pingüins, les foques i els cormorans. Durant la primera meitat del segle XX va servir de refugi i guia per a les nombroses expedicions que es dirigien a explorar el continent antàrtic. Una crònica de principis del segle XX relatava així la inauguració de l’observatori: «Un dels llocs més inhòspits del món, amb permanents temporals de vent, pluja i neu. Així comencen el 1902 a realitzar-se les observacions meteorològiques».

L’illa de la fi del món. Trobem observatoris meteorològics als llocs més recòndits del planeta: al centre de l’Antàrtida, a les estepes interiors de Mongòlia o Sibèria o al bell mig de la selva amazònica. Però l’observatori més allunyat de la civilització es va instal·lar el 1948 a l’illa Marion, situada a 46°de latitud sud a l’oceà Índic, a meitat de camí entre Sud-àfrica i l’Antàrtida. El lloc habitat més pròxim es troba a 1770 km. L’interior de l’illa està ocupat per una plataforma de gel que assoleix els 1000 metres d’altura.Al seu territori hi sobresurt un volcà de 1230 metres. Gairebé tota la costa acaba en uns impressionants penya-segats. És una illa que sembla que hagi sortit d’una novel·la de Jules Verne.

Les borrasques afecten directament l’illa amb vents dominants de l’oest, sempre furiosos i persistents. L’estació meteorològica es troba a la costa est, una mica protegida dels temporals, i tot i així registra 2500 litres anuals repartits en 317 dies de pluja. El rècord de «calor» és de 23,8°C, mentre que el de fred és de–6,8°C. L’estació, per la seva localització estratègica, registra unes dades crucials per observar l’evolució del clima del planeta. Però l’illa també és coneguda per un fet lamentable que es va originar l’any 1949, quan s’hi van introduir cinc gats per erradicar les rates de la base. Al cap d’uns mesos, els gats es van escapar, es van reproduir... , i el 1977 se’nv an comptar 3405. Menjaven ous de petrells i ocells petits,fet que va provocar l’extinció de dues espècies de petrell. El 1982 es va iniciar un programa d’erradicació dels felins, i el 1991 ja no en quedava cap.