YOUNGER DRYAS

Així és com es denomina un període de freds rigorosos que va afectar el nostre planeta, i especialment el continent europeu. El nom prové de Dryas octopelata, una flor típica de la tundra que es va estendre per tot Europa. El brusc descens de temperatures es va produir fa 12 900 anys, quan els nostres avantpassats estaven acostumats a un ambient càlid, i va durar uns 1300 anys. Moltes espècies animals, i també els humans, van haver d’emigrar a països mediterranis, on el fred era menys rigorós.

Les causes són diverses: d’una banda, l’aportació d’aigües molt fredes provinents de desglaç des de latituds polars cap a l’Atlàntic nord; d’altra banda, entre el que avui ocupa el Canadà i els Estats Units hi havia un enorme llac, més aviat un mar interior d’aigua dolça, anomenat llac Agassiz.

La barrera de gel que limitava aquest llac cap al sud es va fondre i una enorme quantitat d’aigua dolça va fluir a través del riu Mississippí cap al golf de Mèxic. Precisament d’allà arrenca el corrent del Golf, que arriba a les costes europees i en tempera el clima. Però l’aparició sobtada d’aigua dolça i freda va frenar el mecanisme que fa funcionar aquest corrent, i això va provocar un refredament de l’Atlàntic i, conseqüentment, d’Europa. Se sap que la temperatura superficial de l’aigua del mar davant les costes portugueses va arribar a baixar 10 °C. Les baixes temperatures es van anar estenent per tot el planeta. Fa uns 11 600 anys va tornar a augmentar la temperatura de l’Atlàntic, en disminuir l’aportació d’aigua freda i dolça de latituds elevades.

DEU SEGLES I TRES CANVIS CLIMÀTICS

Entre els segles x i xiv Europa es va veure afectada pel que es coneix com a «període càlid medieval», que va comportar hiverns poc rigorosos. Això va remetre a partir del segle xv: les temperatures van baixar en picat, i entre el 1500 i el 1850, aproximadament, els hiverns van ser molt més crus i llargs. Va ser la «petita edat de gel».

Les collites que en l’època medieval eren generoses, gràcies a les temperatures benignes i a les precipitacions abundants, es van tornar escasses per culpa de les gelades tardanes i les sequeres. Però en els últims 150 anys, les temperatures han tornat a augmentar, de forma espectacular des del 1980, a causa del factor humà.

L’ENIGMA DE LES TAQUES SOLARS

Des de fa segles, els astrònoms han observat unes taques al Sol que apareixen i desapareixen. Cada onze anys, aquestes taques disminueixen i aquest «mínim solar» acostuma a durar no més d’un any. Sabem que els canvis en l’activitat solar afecten el clima de la Terra. Molts científics coincideixen a relacionar els hiverns especialment freds que van tenir alguns països europeus entre el 2007 i el 2011 amb aquest mínim solar. De fet, se sap que els hiverns més severs registrats des del 1650 han coincidit amb aquests mínims, i l’explicació es troba que el corrent en jet, o tub de vents que circula entre els 5 i els 10 km d’altitud, s’ondula amb més facilitat cap a latituds inferiors com les de la Mediterrània, i així afavoreix les invasions d’aire d’origen polar.

LA PETITA ERA GLACIAL

Si a l’Edat Mitjana, i fins als segles xiv i xv, es gaudia d’un clima relativament benigne, a partir del segle xv, i especialment entre els segles xvi i xviii, els hiverns van ser cada vegada més crus i més llargs; i les collites, molt pobres. La música i la pintura reflecteixen aquestes baixes temperatures de manera molt diversa. És curiós com al segle xvii es va posar de moda patinar sobre gel. Amb l’arribada de l’hivern, tota superfície líquida es congelava.

Molts dels coneguts pous de gel que hi ha a Espanya, i en gran quantitat a Catalunya, es van construir per aquella època. S’excavaven pous en els quals s’anaven dipositant alternativament capes del gel dels rius i palla o brancatge sec. Tot això estava protegit per una cúpula. Quan arribava l’estiu, se n’extreia el gel que es necessitava i, una altra vegada, a finals d’octubre o novembre tenien més gel dels rius novament congelats.

Al llarg del segle xix, les temperatures  es van anar recuperant lentament i des d’aleshores que, amb curtes interrupcions, continuen augmentant, una pujada que s’ha fet exagerada en els últims anys per culpa de l’activitat humana.

ANTONIO STRADIVARIUS

Antonio Stradivarius (1644-1737) va ser un constructor d’instruments de corda coneguts com a stradivarius, de so inigualable i de gran bellesa. Dels més de 1200 instruments que va construir, tan sols en queden uns 600. Però, per què aquests instruments tenen un so tan bonic i alguns estan valorats en més de 2 milions d’euros? Se n’han suggerit diverses hipòtesis: l’assecatge i envelliment de la fusta, el vernís amb fórmules secretes que se’ls aplicava, el tractament en remull amb aigua marina per evitar el corc...

No obstant això, i segons els últims estudis científics —extraordinàriament precisos— que s’han practicat en els instruments, la resposta està en les condicions meteorològiques d’aquella època. Segurament han observat que Stradivarius va néixer a la meitat del segle xvii i va morir a la primera meitat del següent segle, és a dir, en plena «petita edat de gel». Fins i tot, la vida del constructor va coincidir amb el que anomenem «mínim de Maunder», període comprès entre el 1645 i el 1715. Aquests anys van ser extraordinàriament freds, amb estius frescos i hiverns molt rigorosos, i això va provocar que els avets dels boscos de Paneveggio, propers a Cremona, ciutat natal de Stradivarius, creixessin amb més lentitud i donessin origen a una fusta més densa i rígida, fusta que Stradivarius utilitzava per a la construcció de violins, violes o violoncels. També el lutier Giuseppe Guarneri (1698-1744) es va beneficiar de les condicions meteorològiques per construir instruments de corda de so similar al dels stradivarius.