Tancàvem el darrer article amb unes referències sobre la complexitat de la precipitació que cau a Catalunya. Passem d’un extrem a un altre, mai trobem dos anys seguits iguals. De tenir els rius sortint de mare i els embassaments obrint comportes, tal com ha passat darrerament, a tenir les lleres dels rius i rieres eixutes durant mesos seguits i els embassaments amb un sol pam d’aigua. Anem a veure el perquè de tot plegat:

Factors del nostre clima:

• La latitud. Com ja hem comentat anteriorment, ens trobem a mig camí del pol i l’equador i, per tant, podem rebre visites inesperades de zones fredes o molt caloroses.
• La nostra estimada Mediterrània. Que provoca temporals de primera categoria i quan s’enfada... millor no contradir-la.
• L’època de l’any. Catalunya rep la quantitat més gran de pluja a la tardor, però no arreu, ja que hi ha zones on és a l’estiu; ara en parlarem. Contradictòriament, és a l’estiu quan plou menys a bona part del país. La primavera també acostuma a ser més o menys plujosa mentre que l’hivern és més aviat sec, però això és la teoria, després sempre és la irregularitat qui acaba dirigint la situació.
• I per acabar i sempre a grans trets, l’orografia. Factor fonamental a Catalunya, doncs les serralades fan de palanca per augmentar la pluja en algunes zones, però també provoquen ombres pluviomètriques a d’altres indrets, convertint algunes muntanyes en veritables nius de tempestes.

Després d’haver fet aquests breus apunts, podem concloure que a Catalunya hi ha desenes... què diem desenes!, centenars, quasi milers de microclimes. La diversitat climàtica és enorme en un país tan complex orogràficament com el nostre. Si Catalunya fos com Holanda, amb dues línies ja hauríem acabat aquest article... bé, potser hem exagerat una mica, però sens dubte que la climatologia catalana és molt complexa.

I per començar posarem un exemple molt clar d’aquesta diversitat climàtica. Durant el mes de gener de 1985, concretament la nit de Reis, es va iniciar una invasió d’aire molt fred d’origen siberià. Va nevar a la mateixa costa i les temperatures van caure en picat. Llavors teníem un observatori meteorològic a la petita localitat de Vallgorguina, al Vallès Oriental. Uns dies després de la nevada, l’aire fred es va acumular arreu provocant unes temperatures gèlides: -5ºC a Barcelona o -4ºC a Arenys de Mar. Precisament si anem d’Arenys de Mar a Vallgorguina en línia recta, no contarem gaire quilòmetres, però veurem que la localitat vallesana està separada del mar per una carena litoral que oscil·la entre els 300 i els 500 metres. Doncs aquesta modesta altitud és suficient per acumular l’aire fred al vessant occidental, el que mira al Montseny. Sabem que l’aire fred pesa més que l’aire calent, per tant, es va acumulant a les fondalades... i precisament Vallgorguina es troba en una fondalada. Repetim, mínima de -4ºC a Arenys de Mar i la mateixa nit a Vallgorguina, mínima de -16,7ºC!!! De fet, hi ha diversos documents del segle XIX que ja anomenen aquesta localitat com “la petita Sibèria”.

Podríem posar molts exemples de l’enorme diversitat tèrmica arreu de Catalunya, tant en distàncies llargues com en distàncies curtes, però centrem-nos més en la precipitació.

Tempestes de tres tipus: Abans dèiem que a moltes zones de Catalunya quan plou més és a l’estiu, menys en alguns indrets... al Pirineu. Per gran part de la serralada, no tota, és a l’estiu quan cauen les precipitacions més abundants, gràcies a les tempestes.

La tempesta de les 5 de la tarda: La típica tempesta o ruixat de mitja tarda del Pirineu. El seu origen pot ser a mig matí amb un nuvolet esquifit i insignificant, que anomenem “fractocúmul” o “cúmul humilis”. Al migdia comença a agafar una certa dimensió, convertint-se en un “cúmul mediocris” i arrodonint-se a la part superior. Cap a les 14 o 15 hores continua creixent, alimentat pels corrents d’aire calent que pugen de les valls amb empenta, ajudats pels vessants muntanyosos. Ara ja es tracta d’un “cúmul congestus”, que pot tenir 2, 3 o 4 km de gruix vertical i donar lloc a algunes gotellades grosses. Per cert, aquest nuvolet pot pesar... 1.000.000 de tones, tot vapor d’aigua!

Si les condiciones són favorables, com ara una mica d’aire fred a les capes superiors, la barreja de l’aire càlid i humit que infla el núvol amb l’aire fred que es va trobant a dalt, fa créixer la nuvolada encara amb més energia. A les 16 o 17 hores, el núvol arriba a la seva màxima dimensió i ja tenim el “cumulonimbus”, el rei dels núvols. De fet, la seva cresta encara és arrodonida, com una coliflor gegant. Tècnicament se’n diu “cumulonimbus calvus”. Però si continua creixent, es troba amb el sostre de la troposfera, on hi ha una capa d’aire més càlid, que és com una paret horitzontal que impedeix que el núvol pugui continuar creixent. Així que l’únic que pot fer és estendre’s horitzontalment en forma d’enclusa, donant lloc al “cumulonimbus capillatus”.

De lluny és preciós, immens, espectacular, però a sota... vent, aigua, calamarsa, pedra, llamps, trons... ens queden més tempestes per descobrir, però això serà la setmana vinent. Ara, gaudim amb la part inferior d’aquest cumulonimbus, on literalment està caient el cel.