Al llarg de la història, les ganes de poder volar com les aus, saber el que hi ha a capes atmosfèriques superiors, han portat l’ésser humà a experimentar fins al límit. Realment fa més fred com més amunt? Quina és la proporció de gasos? I el vent, la humitat, els núvols...? Us expliquem tot seguit dues «aventures» amb finals... potents. Deixem-ho així. La primera, a la mateixa ciutat de Barcelona a principis del segle xx. I una segona en la qual, gràcies als detalls explicats per un dels científics que van participar en l’arriscat experiment, sabem amb pèls i senyals uns fets dignes del millor guió d’una pel·lícula d’aventures.

El dilluns 24 d’agost del 1925, el capità Solench va ascendir amb el seu globus aerostàtic des del Turó Park de Barcelona fins a 26 metres d’altura. Però una tempesta s’aproximava, i provocava ràfegues de vent de l’oest molt violentes. El globus aerostàtic i el tripulant van ser arrossegats cap al mar. Dos mesos després, a Sant Andreu de Llavaneres, es va localitzar el cos del capità. El dia de l’esdeveniment, una línia de violentes tempestes va creuar Catalunya d’oest a est. A la imatge podem veure una fotografia, de Josep Brangulí, de l’enlairament d’un globus aerostàtic al Turó Park de Barcelona el 1914.

A meitat del segle xixes feien multitud de viatges en globus per estudiar la composició de l’atmosfera en els seus diferents nivells. Els narrem un experiment realment arriscat que van fer els científics anglesos James Glaisher i Henry Tracey Coxwell el 5 de setembre del 1862.

Van partir a la una de la tarda i tres minuts des de Wolverhampton (al centre d’Anglaterra), amb una temperatura de 15 °C i alguns núvols. Equipats amb una gran quantitat d’instruments científics, van començar a verificar les variacions de la temperatura, la humitat i la pressió a mesura que ascendien. També transportaven sis coloms que havien de llançar a diferents altures per estudiar el seu comportament. A 1600 metres, el termòmetre va baixar fins a 5 °C, i pocs segons després penetraven a l’interior de densos núvols. La visibilitat era nul·la. A les 13 hores i 17 minuts van sortir dels núvols i van ser banyats per un sol implacable. Ascendien a raó de 200 metres per minut.

En arribar a 3200 metres, la temperatura va assolir els 0 °C, i set minuts més tard ja estaven a 4800 metres, l’altura del Mont Blanc. En assolir els 6437 metres, i amb una temperatura de 21 °C sota zero, Coxwell va començar a sufocar-se, però tot i així van continuar donant llast per ascendir amb més rapidesa. Mitja hora abans estaven gaudint d’una plàcida temperatura i ara estaven patint els rigors dels freds polars. De sobte, a les 13 hores i 52 minuts, a Glaisher li va començar a fallar la vista, no distingia les agulles indicadores dels aparells i, a sobre, i a causa del moviment rotatori del globus, la corda que connectava amb la vàlvula s’havia enredat…

La pèrdua de visió de Glaisher li impedia d’enfilar-se per sobre de la barqueta fins a la base del globus per desenredar la corda que connectava amb la vàlvula. Coxwell s’hi va haver d’enfilar i fer-ho amb grans dificultats. L’estat de Glaisher empitjorava. Va perdre la força dels braços i les cames, que no feien cap servei i estaven completament paralitzats. Moments després, perdia el coneixement.

El globus continuava ascendint i ja estava assolint els 10 000 metres d’altura. Coxwell, fent esforços sobrehumans per no desmaiar-se, va intentar despertar el seu company sense èxit. Per fi, Glaisher va recobrar el coneixement per un moment. Van comprovar que tenien les mans negres per un principi de congelació. Es van fer massatges amb aiguardent i van començar a descendir amb rapidesa. A les 14 hores i 30 minuts de la tarda van recuperar prou forces per anar llançant els coloms des de diferents altures. Un ja havia mort i un altre estava a punt. El que van llançar a 8048 metres va caure com una pedra. A 6437 metres va poder volar en remolins fins a desaparèixer. El que van llançar a uns 5000 metres va ser més intel·ligent i es va posar a la part superior del globus, per descendir a mesura que ho feia l’aeròstat.

Per fi, el globus i els seus tripulants van assolir el terra en una zona deshabitada i van tenir prou forces per caminar una mica més de 10 quilòmetres fins a trobar un carruatge que els va portar a la població més propera.

Aquesta narració correspon a un fet real. La nostra admiració més gran per aquestes persones que es jugaven la vida per la ciència amb uns mitjans realment precaris.