Johan Rockström és un científic suec, una eminència en l’estudi de l’impacte dels humans en el canvi climàtic, i té molt clara una cosa: la dècada actual, 2020-2030, serà decisiva per al futur del planeta. Ja som al 2022. Imagini’s que un enorme meteorit apuntés a la Terra amb conseqüències fatals; segur que faríem el que fos perquè no arribés. De fet, ja hem actuat com cal amb una situació que podria haver posat fi a la vida al nostre planeta: el forat de la capa d’ozó. Una demostració que els humans, quan ens hi posem i hi ha voluntat, som capaços d’aconseguir qualsevol fita. A la dècada de 1980 van saltar totes les alarmes per l’expansió dels melanomes provocats per la manca d’ozó en capes superiors, sobretot a latituds properes als casquets polars, especialment al sud d’Austràlia, a Nova Zelanda, a Sud-àfrica i al sud d’Argentina i de Xile. La causa era l’emissió de gasos clorofluorocarbonis, que s’utilitzaven per a activitats industrials, però també com a refrigerant per a neveres i aires condicionats, com a gasos compressors per a esprais... A partir del 1986, el problema ja era massa important: es van fer les primeres reunions d’abast mundial i, l’1 de gener del 1989, 24 països van signar un protocol per eliminar aquests gasos contaminants. Avui ja són 168 els països signants i, el que és més important, l’ozó estratosfèric s’ha anat regenerant i el mal anomenat forat de la capa d’ozó s’ha anat reduint.

2021, un any farcit de rècords: l’escalfament del planeta continua, amb la seva corrua de fenòmens extrems. Ja hem comentat més d’una vegada que fenòmens extrems, violents, sempre hem tingut, però l’augment de la seva freqüència i intensitat és preocupant, sobretot des de la dècada de 1990. El 2021 s’han batut rècords de calor a diverses i extenses zones del planeta, des de la Mediterrània fins al Canadà, a més de paorosos incendis, tempestes mai vistes a Europa i, darrerament, uns tornados en ple mes de desembre als Estats Units que ens han deixat bocabadats.

l 2022 ha de ser un any de conscienciació, de canvi d’hàbits, de menys discursos i més accions. Ens hi posem?

Però canviem de registre i comentem un fet extraordinari ocorregut el 1607.

Tsunami a Anglaterra: el 1755 es va produir un sisme de magnitud 9 en l’escala de Richter a l’oest de Portugal. Va provocar ones de 15 metres que van destruir parcialment la ciutat de Lisboa i van causar més de 50 000 morts.

No és l’únic sisme submarí que ha afectat les costes d’Europa occidental. Una inundació catastròfica va afectar, a començaments del segle xvii, el sud-oest d’Anglaterra i el sud de Gal·les. Fins fa poc, es creia que la causa va ser una pertorbació que va provocar grans ones que van penetrar cap a l’interior a causa de l’escassa elevació de la zona, però l’any 2002 el geògraf Simon Haslett i el científic Ted Bryant, ambdós australians, van estudiar atentament les zones afectades per la inundació i van buscar-ne als arxius tota la informació possible. Aquest va ser el resultat de la investigació: la inundació es va produir el 20 de gener del 1607 i va ser extraordinàriament sobtada. El temps en aquells moments era estable i no hi havia cap borrasca propera. Cap a les nou del matí, la gent iniciava les feines habituals quan, de sobte, van veure que del mar «s’acostaven muntanyes d’aigua que s’amuntegaven les unes sobre les altres» i arrasaven tot el que trobaven al seu pas. Les ones feien aproximadament 5,5 metres d’alçària, avançaven a una velocitat de 52 km/h i van penetrar fins a 3 quilòmetres i 300 metres terra endintre; per això es va descriure el fenomen com a «muntanyes d’aigua que no donaven temps per escapar a causa de la seva rapidesa». Per l’orografia, algunes llengües d’aigua van poder penetrar fins a 20 quilòmetres terra endintre. Entre els habitants de la zona es van viure moltes escenes, algunes amb final feliç.

A la petita localitat de Brean, John Good va perdre la seva dona, els seus cinc fills i nou servents quan va arribar l’ona, però ell es va salvar pujant al sostre de palla, que el va transportar per més d’1,5 quilòmetres cap a l’interior. Un home i una dona van veure el mur d’aigua que s’aproximava i els va donar temps d’enfilar-se dalt d’un arbre; van esperar que la marea retrocedís i així van poder salvar-se. També es va saber d’un bressol amb un nadó i un gat que van ser arrossegats pel corrent i van arribar fins a la vora sans i estalvis. Algunes localitats de la zona conserven una placa que recorda l’esdeveniment.

Segons els científics Simon Haslett i Ted Bryant, es va produir un sisme al sud d’Irlanda. De fet, el 1980, i en aquella mateixa zona, es va registrar un moviment sísmic de 4,5 graus en l’escala de Richter, sense conseqüències apreciables, però tot sembla indicar que es tracta d’una zona de plaques inestables que poden provocar el desplaçament vertical del llit marí, tal com va succeir en la inundació del 1607. Haslett i Bryant han observat la deposició de capes de sorra en àmplies àrees de l’interior, així com una erosió exagerada a les roques de la costa causada per la gran velocitat que va adquirir el tsunami, propera als 60 quilòmetres per hora. Es calcula que 520 quilòmetres quadrats de terra van quedar submergits i que devien morir unes 2000 persones. La BBC va emetre un programa especial dedicat al fenomen, qualificat com «l’ona assassina».