Avui la introducció la farem ben curta... Hi ha tantes coses per explicar-li! Des de fa molts segles, sempre hi ha hagut algú que ha volgut compartir les sensacions que aporten els fenòmens meteorològics. Fa més de cent anys que disposem de fotografies, però, abans, com s’ho feien? Doncs trobem veritables meravelles que ni les millors fotografies actuals poden transmetre. Hem fet una tria d’artistes amb el corresponent repertori de fenòmens. Comencem!

La «petita era glacial»

El climatòleg Hans Neuberger ha estudiat 12 000 pintures de 41 museus compreses entre el 1400 i el 1967, i ha observat que aquelles on hi ha el cel més fosc, amb més nuvolositat i amb núvols més densos són les realitzades entre el 1500 i el 1849, coincidint amb la «petita era glacial». Aquí podem veure’n un exemple, en aquests canals glaçats de l’holandès Andreas Shelfhout (1787-1870):

O en aquest altre de Hendrik Avercamp (1585-1634), amb jugadors de golf sobre gel, també a la zona neerlandesa:

Però també trobem glaçades tremendes més cap al sud, com la llacuna veneciana congelada el 1709, pintada por Gabriele Bella (1730-1799):

Precisament un dels pitjors hiverns de la «petita era glacial» va ser el del 1709, descrit amb detall pel capellà d’Angers: «El fred va començar el gener, i va durar fins al dia 24, quan va assolir el seu màxim rigor. Les collites van quedar destruïdes, les gallines van morir de fred i molts animals van morir als seus estables, a més d’ocells, ànecs, perdius, corbs... També es van partir pel fred roures i bedolls. Dues terceres parts de les vinyes van quedar arrasades, i fins i tot jo mateix em vaig quedar sense vi. Al març, els més pobres es van rebel·lar per poder continuar venent blat, ja que se’l quedaven els rics...». Un altre hivern molt cru va ser el del 1739-1740. No hi va haver primavera, i l’estiu va ser fred i humit. Els pobres es van rebel·lar, i el governador de Lieja va proposar als rics «que disparin per a dispersar-los..., tan sols volen pa i revoltes». Molta gent va intentar trobar culpables de tant fred i es va iniciar una caça de bruixes, ja que van creure que aquestes conspiraven per «crear» mal temps.

Avancem una mica en el temps i parlem de pintors-exploradors... o exploradors-pintors.

L’Escola del Riu Hudson

Imagini’s un grup de pintors de mitjans del segle xix, carregats amb els seus cavallets, pinzells, brotxes, pintures..., explorant muntanyes i valls perdudes al nord-est dels Estats Units, seguint el curs del riu Hudson, per poder plasmar en les seves teles les meravelles de la natura fins aleshores desconegudes. Aquest aventurer grup de pintors pertanyien a la Hudson River School (Escola del Riu Hudson) i el seu fundador va ser Thomas Cole (1801-1848), autor de paisatges increïbles. El que més l’impressionava era el canvi de color dels boscos quan arribava la tardor, i les diferents lluminositats que experimenta el paisatge abans, durant o després d’una tempesta. De tots els membres de l’escola, m’ha cridat especialment l’atenció Sanford Robinson Gifford (1823-1880), ja que tenia una fixació gairebé obsessiva amb les tempestes... I quina manera més impressionant de plasmar-les en les seves teles.

El 1826, una gran tempesta va provocar una allau de terra i llot a les White Mountains, cadena muntanyosa pertanyent a la serralada dels Apalatxes. Hi van morir sepultats els nou membres d’una mateixa família. Quan es va conèixer la tragèdia, l’esperit aventurer d’uns quants pintors de l’Escola del Riu Hudson els va portar a conèixer aquella zona, i van quedar tan fascinats pel paisatge que van crear una branca de l’escola: The White Mountain Art. Li recomanem que admiri les increïbles vistes plasmades per aquests pintors que van lluitar contra els elements... I la cirereta la posaria la música d’Aaron Copland i el seu Appalachian Spring.

I com que no ens queda massa espai (n’haurem de fer una segona part més endavant), acabarem amb Frederic Edwin Church (1826-1900). Nascut a Hartford (Connecticut), des de molt jove es va interessar per la natura i els fenòmens meteorològics. Té multitud de petites pintures de núvols, postes de sol, nevades...

... però potser el que més ens impressiona d’ell són els seus paisatges àrtics. A mitjans del segle xix es feien nombroses expedicions a l’Àrtic per assolir el pol Nord. La mort de molts expedicionaris augmentava la passió per assolir algun dia l’inexplorat. Els paisatges solitaris, glaçats, amb cel borrascós, i sobretot els icebergs, són freqüents en l’obra de Frederic Edwin Church. A la imatge adjunta podem gaudir d’una obra realitzada el 1862 i titulada Els icebergs. S’hi pot apreciar, a l’esquerra, un pal trencat, homenatge al gran explorador sir John Franklin, mort en una de les seves expedicions a l’Àrtic el 1847.

El 1867, Frederic, la seva dona i els seus quatre fills van fer grans viatges junts per compartir les belleses de la natura. Tres anys més tard comprava uns terrenys dalt d’una muntanya, amb extraordinàries vistes al riu Hudson, i hi construïa un castell on viuria amb la seva família i pintaria, sense parar, paisatges exòtics de gran bellesa.