ELS JUHYOU

A mitjans de desembre van caure al Japó enormes nevades, gairebé tres metres de neu en 72 hores a les muntanyes del centre del país. A la prefectura de Toyama hi ha una carretera que travessa la serralada i que està tancada de l’abril al novembre. Les nevades que descarreguen a la zona són les més copioses i persistents del Japó, i de les més importants del planeta: s’arriben a acumular fins a 20 metres. Entre l’abril i el maig, el paisatge és impressionant; i la carretera, gràcies a la feina que durant tot l’hivern han fet excavadores i llevaneus, està delimitada per murs de neu que poden assolir l’alçada d’un edifici de deu plantes. La imatge dona fe de l’enorme quantitat de neu acumulada.

Tot i que la tardor passada ha estat força càlida a l’Àsia oriental, des de fa unes setmanes s’ha emmagatzemat molt aire fred a Sibèria, i a Oymyakon ja han arribat a –52 °C. Aquestes masses gèlides han agafat direcció est, han arribat al mar del Japó, l’han travessat carregant-se d’humitat, i han arribat a l’arxipèlag nipó en forma de potents masses nuvoloses que descarreguen precipitació sòlida; les muntanyes fan de palanca per intensificar les nevades. És el que passa també, tot i que menys, a la zona dels Grans Llacs nord-americans, però aquest és un fenomen prou curiós per parlar-ne una altra estona.

A les muntanyes de l’extrem nord del Japó, cada hivern es produeix un fenomen molt curiós i d’una bellesa enlluernadora: la boira gebradora cobreix els arbres aïllats amb gebre i, a continuació, descarreguen intenses nevades; llavors es torna a formar boira i torna a nevar... I així successivament fins que els arbres es transformen en juhyou o arbres gebrats, encara que popularment es coneixen com «monstres de neu» per les formes que adopten. Milers de persones es dirigeixen a aquestes muntanyes per admirar el fenomen. Quan el sol és a punt d’ocultar-se, els «monstres» es tenyeixen de colors fantasmagòrics. L’espectacle està garantit, encara que darrerament, amb tanta neu, hi ha moltes dificultats per arribar-hi.

NINOT DE NEU MONSTRUÓS
A Keweenaw, al parc de l’estat de Michigan, la mitjana de neu caiguda en un hivern normal és de 4,75 metres, i el rècord és de 9,75 metres en la temporada 1978-1979. Amb tanta neu es poden fer ninots enormes, com el que veiem a baix, construït el 1999 a Bethel (Maine), una zona també de grans nevades. És el més gran del món. Només cal dir que les seves pestanyes són esquís; els llavis, una filera de pneumàtics vermells; i els braços, avets de Nadal reciclats. Es va acabar de fondre el 10 de juny.

Per si encara no havien passat fred, ara ja no tindran excusa: toca parlar de...

EL GENERAL HIVERN
La imatge ens mostra la retirada de l’exèrcit de Napoleó a Moscou, vençut per les gèlides temperatures de l’hivern del 1812 i derrotat pel «General Hivern», aliat de Rússia contra els seus invasors. Científics suïssos han fet un estudi sobre els diferents exèrcits que han intentat envair Rússia, i els seus fracassos davant l’arribada de l’hivern. Els han estat de gran ajuda 545 mostres d’arbres de les muntanyes eslovaques del Tatra: observant els anells corresponents al seu creixement dels últims cinc-cents anys, van comprovar que, entre el 1808 i el 1837, els hiverns van ser especialment crus i llargs. De fet, han assegurat que fins i tot les primaveres d’aquells anys es troben entre les més fredes dels últims cinc segles. La Grande Armée no va suportar les temperatures de fins i tot –50 °C, i la derrota va ser estrepitosa.

PASSEM FRED AMB JACK LONDON
Amb setze anys, l’escriptor californià Jack London (1876-1916), autor de novel·les d’aventures com Ullal Blanc o La crida salvatge, es va embarcar en una goleta cap al Japó. Allà va començar un període de la seva vida farcit d’aventures, viatges i perills, sobretot quan el 1897 va partir per un any a Klondike, al nord-oest del Canadà, a les glaçades terres del Yukon. Hi va anar a buscar or i l’únic que va trobar va ser l’escorbut. Però les experiències que va viure enmig de tempestes de neu, temperatures de –50 °C i vents huracanats les va plasmar en nombroses històries. Els recomano que llegeixin el conte Encendre una foguera. La descripció de l’efecte de les baixes temperatures al cos humà és tan contundent que s’arriben a tenir esgarrifances. Curiosa i intel·ligent, l’actitud del gos que l’acompanya... I la sensació que un té quan per fi encén una foguera i passa el que passa..., indescriptible.