Els fenòmens meteorològics s’han representat al cinema amb més o menys encert. Per descomptat, en les darreres dècades els efectes especials han millorat molt i els resultats ho han demostrat. Fem un recorregut per la meteorologia al món del cinema. Abans els haig de dir que la passió pel cinema em ve de la meva mare, que havia treballat, en la dècada dels 50, a la productora de cinema Helios Films, a Barcelona... Era l’encarregada de tallar amb unes tisores els trossos de pel·lícula que la censura no deixava passar! Però aquí no hi ha censures que valguin: comencem.

Primer, una petita crítica, per descomptat constructiva, sobre els efectes especials que encara veiem. Recordin els experts que el llamp i el tro van separats, si no els actors i les actrius moririen electrocutats. Primer el llamp i després el tro, a no ser que et caigui al damunt. Quan hi ha un huracà es mouen TOTS els arbres, i no només els de primera línia. No existeixen xàfecs torrencials de 10 metres quadrats. Si plou molt aquí, a 10 metres segurament també hi hauria de ploure molt. Quan neva i entrem en una casa, o la neu del cabell i de l’abric es fon a l’instant, o és que la casa es troba a 0 °C. També, amb pluges torrencials la visibilitat sol quedar reduïda a menys de 100 metres. Hem vist pluges torrencials amb muntanyes al fons a més de 50 quilòmetres. I, sobretot, si volen fer ploure, que no faci sol, que és molt poc creïble.

El gran David Lean. Sir David Lean (1908-1991) va ser un director de cinema britànic considerat un dels més influents en la història del gènere. A La filla de Ryan, del 1970, va esperar que arribés una enorme borrasca atlàntica per filmar les ones reals més grans que mai s’han recollit amb la càmera; fins i tot, una ona va estar a punt d’emportar-se uns actors. Lean va exasperar l’equip de rodatge, ja que van estar tancats dotze dies esperant que cessés la pluja per rodar un pla... de set segons.

A Lawrence d’Aràbia, del 1963, es va informar de l’arribada de tempestes de sorra per introduir els actors en el fenomen. A Doctor Jivago, del 1965, Lean ens comunica el fred glaçador de les seves escenes. Fins i tot en una de les seves primeres pel·lícules, l’extraordinària Breu encontre, hi respirem l’ambient fred i humit del Londres dels 40. Per cert, a Doctor Jivago va rodar els exteriors als camps sorians, com si es tractés de les estepes russes. De fred ja en va fer, però aquell hivern del 1964 no va portar neu, així que van haver de fabricar-la: tones de pols de marbre per als plans propers i mitjans, i enormes plàstics estesos en la llunyania per simular neu i gel.

Continuant amb fred, el director espanyol Luis García Berlanga (1921-2010) ens va deixar perles com Plácido. Encara que els exteriors s’havien de rodar a Segòvia, finalment es va escollir Manresa (també eren a la llista Vic i Terrassa), i es va fer entre finals de la tardor i l’hivern del 1960-1961.

El desembre va coincidir amb una irrupció d’aire polar que no va cessar en tot el mes. Els actors i els extres van passar moltíssim fred. De fet, durant la pel·lícula s’insisteix en el fred glaçador que patien, sobretot durant les escenes nocturnes, en les quals l’alè dels actors es condensa en espès vapor.

Desastres de pel·lícula. Fa uns anys, professors i científics d’Anglaterra i dels Estats Units van fer un estudi sobre la credibilitat de les catàstrofes naturals que apareixen a les pel·lícules. La que es porta la pitjor puntuació és Volcano, realitzada el 1977: aquells rius de lava corrent pel centre de Los Angeles no se’ls creia ningú. Curiosament, una de les més ben aconseguides també està relacionada amb els volcans, ja que en Un poble anomenat Dante’s Peak, del 1996, l’erupció volcànica s’assembla bastant a una erupció real. El dia de demà i La tempesta perfecta hi ocupen també un bon lloc.

El Senyor dels Anells. La trilogia cinematogràfica d’El Senyor dels Anells es va rodar entre els anys 2000 i 2004 en 150 localitzacions de Nova Zelanda. El rodatge als vessants del volcà Ruapehu, de 2797 metres, va estar afectat per pluges gairebé diàries, mentre que les escenes a la zona dels llacs Mavora van tenir com a principal impediment un vent fort i insistent. Aquest territori es troba a recer dels Alps Neozelandesos i és dels que menys precipitació rep, però, en contrapartida, el vent hi és molt present i la sensació de fred, molt acusada.

Ens queden moltes més pel·lícules per comentar; serà en una altra ocasió. Però segur que ara ens mirarem amb ulls més crítics si la pluja o la neu són reals, si la potència dels ventiladors que «fabriquen» huracans també ho és o si els llamps són de veritat o tan sols flaixos de bombetes potents.