Abans de continuar amb el gel i les seves peculiaritats —avui ja us podeu abrigar, que anirem als llocs més freds del planeta—, hem de fer esment d’un fenomen espectacular que es va registrar el passat 19 de novembre a Vladivostok i que, curiosament, vam comentar en el darrer article: la pluja gelant, o pluja que cau amb temperatura per sota de zero graus. Els seus efectes a la ciutat russa van ser terribles: centenars de milers de persones sense llum, diversos morts i molts ferits per la caiguda d’arbres, peces metàl·liques, cornises... Aquí en teniu una imatge:

Recordem que aquesta ciutat està situada a la costa est, enfront del Japó, a una latitud similar a la de Marsella però amb un clima molt diferent, ja que a l’oest té un gran continent, veritable congelador hivernal, d’on li arriben les masses d’aire siberianes. Així, la temperatura mitjana el mes de gener és de –12,3 °C, mentre que a Marsella és de 8,4 °C, quasi 21 °C de diferència tot i trobar-se a la mateixa latitud.

Però ara viatgem molt, molt al sud, a l’Antàrtida, per trobar un llac particular.

El llac misteriós. Abans d’arribar a l’Antàrtida, farem una volta per anar des de Gerri de la Sal, al Pallars Sobirà, fins a Senterada, al Pallars Jussà, dues poblacions unides per una petita i encantadora carretera. Entremig hi ha un altiplà a 1000 metres d’altitud, on trobarem l’estany de Montcortès. Cap riu hi desemboca, i l’alimenta una font subterrània, com en el cas de l’estany de Banyoles. Tot i que se sap que la seva màxima fondària arriba a 30 metres, nosaltres ens quedem amb el que diu la gent del voltant: no té fondària i al seu interior hi ha un poble submergit. El motiu d’això és que, fa molt temps, va arribar un captaire al poble demanant menjar i la gent l’hi va negar, però va resultar que el captaire era Déu disfressat. Aquest es va enfadar i va submergir tot el poble sota les aigües. Ara bé, en el darrer moment, una dona li va donar un tros de pa... Si algun dia passeu de nit per la vora de l’estany, sentireu els gemecs dels habitants del poble submergit i, amb una mica de sort, veureu passejar l’ànima de la dona que li va donar el tros de pa al captaire... Però ens estem entretenint massa i arribarem tard a l’Antàrtida.

La base científica de Vostok, a l’Antàrtida, situada a 3488 metres d’altitud, la va instal·lar la Unió Soviètica el 16 de desembre del 1957. A partir del 1994 és una estació compartida per Rússia, els Estats Units i França. Té el rècord de fred del planeta, ja que el 21 de juliol del 1983 s’hi va registrar una temperatura de 89,2 ºC sota zero. La vida a la base és extraordinàriament dura. A part de les baixíssimes temperatures —les més elevades no superen els 30 °C negatius—, han de suportar vents huracanats i humitats molt baixes, i tan sols hi cauen 12 litres a l’any. Per tant, es tracta d’un desert glaçat, amb falta d’oxigen per l’altitud i amb la temible nit antàrtica. El 1996 s’hi va fer un descobriment fantàstic: sota de la base, a més de 3 quilòmetres de profunditat, s’hi va descobrir un llac d’aigua dolça de 250 quilòmetres de llarg i 50 d’ample. La temperatura de l’aigua és de 3 °C sota zero, però no està congelada. Per què? N’hi ha diverses hipòtesis: o bé la coberta de més de 3 quilòmetres de gruix l’aïlla dels freds rigorosos de l’exterior, o bé les roques del fons del llac estan calentes. El 1998 es va perforar des de la base fins a 120 metres abans d’arribar al llac —no es va arribar al mateix llac per no contaminar-lo—, i es van extreure nuclis de gel de 420 000 anys d’antiguitat. Les aigües d’aquest llac tenen una concentració d’oxigen 50 vegades més alta que la dels llacs superficials. La pressió del gel ha creat una compressió dels gasos insospitada: si es perforés fins a atènyer el llac, l’aigua podria sortir a la superfície de forma explosiva. El maig del 2005 es va descobrir una illa al centre del llac, un llac digne d’una novel·la de Jules Verne. Esperem anar coneixent més dades sobre aquestes aigües misterioses.

Aprofitem les darreres línies que ens queden per fer un apunt sobre els icebergs. D’entrada, cal dir que no tenen sal, que estan formats per aigua pura i que, quan es desfan, emeten un soroll molt peculiar a conseqüència de les bombolles que hi ha comprimides al seu interior i que acaben explotant i deixant escapar aire emmagatzemat potser diversos segles enrere! Algunes empreses han pensat que una aigua tan pura s’ha d’aprofitar, així que a Terranova, al Canadà, l’embotellen i la venen com l’aigua menys mineralitzada del món. També a Toronto utilitzen l’aigua d’icebergs per preparar vodka, ginebra i rom. Però deixem aquests comentaris tan mundans i quedem-nos amb l’encant de l’estany de Montcortès o del llac Vostok.