Aquest hivern vol continuar donant sorpreses. Hem tingut una bona entrada freda, però segurament no serà la darrera. Nosaltres ho amanirem ara... amb més fred. Abrigui’s: guants, bufanda, escalfadors... Si no vol passar fred de valent, no continuï llegint...

ATRAPATS EN EL GEL

Ernest Shackleton va ser un heroi amb majúscules. Ell i vint-i-set homes més es van dirigir cap al continent antàrtic el 1914 i, a només 160 quilòmetres de la meta, l’Endurance, el vaixell en el qual navegaven, va quedar atrapat i posteriorment destruït pel gel. Un dels integrants de l’expedició era el fotògraf Frank Hurley, que va captar i va documentar tots els moments de la increïble aventura, que es va prolongar durant vint mesos, vint terribles mesos de fred extrem, tempestes de neu, foscor. L’extraordinària capacitat de lideratge de Shackleton va combatre moments de gran pessimisme, de desesperació. Dormia amb els integrants més problemàtics i, si algú no resistia la situació i es desesperava i esclafia a plorar, l’obligava a treballar immediatament. Una vegada acabades les provisions, van haver de menjar carn de foca i de pingüí, i d’ocells durant els mesos menys freds. Havien passat gairebé setze mesos quan sis membres de la tripulació, inclòs Shackleton, van agafar una petita barca de poc més de 6 metres i van partir a la recerca d’ajuda. Va ser un viatge de risc extrem, navegant més de 1300 quilòmetres en una zona afectada per potents pertorbacions. En una fotografia s’observen els vint-i-dos membres de l’expedició acomiadant els integrants de la barqueta, sense saber si algun dia els tornarien a veure o serien rescatats.

Fotografia membres acomiadant Shackleton

Van passar quatre mesos d’incertesa i angoixa fins que, el 30 d’agost de 1916, va aparèixer a l’horitzó un vaixell amb el nostre heroi a bord.

Estem parlant de primers del segle xx... Ara anem al segle xvi...

ELS TRES VIATGES DE BARENTSZ

Primer de tot, intentem situar-nos en l’època en què transcorren les increïbles aventures del nostre protagonista: el segle xvi, un temps d’hiverns llargs i rigorosos. L’holandès Willem Barentsz (1550-1597) era un cartògraf que havia navegat per tot el Mediterrani completant un magnífic atles. Però la seva veritable obsessió era viatjar des d’Holanda fins al nord de Noruega, trobar un pas lliure de gel pel nord de Rússia i poder aconseguir les Índies orientals, on Holanda tenia importants interessos comercials. Sabia que s’enfrontaria a tempestes de neu i freds insuportables, i que potser hauria de passar un hivern bloquejat pels gels, encara que els científics de l’època asseguraven, erròniament, que les aigües que envoltaven el pol Nord estaven lliures de gel. El 5 de juny de 1594 surt amb diversos vaixells subvencionat pel govern. Naveguen sense incidents destacables, aconsegueixen el nord de Noruega i dos dels vaixells troben un pas entre els gels que els permet arribar a les costes de Sibèria.

Tornen amb la sensació d’haver aconseguit l’objectiu, i ràpidament es preparen per a un segon viatge, que es fa el 1595. Parteixen set naus i, igual que en la primera expedició, Barentsz en capitaneja una. Però aquesta vegada les coses no van tan bé. Aquest any l’hivern s’ha retardat i, quan aconsegueixen la mar de Kara, observen que està completament congelada. Amb un gran sentiment de frustració es veuen obligats a tornar, però els sorprèn una gran tempesta de neu. Moren bastants tripulants. Ja de retorn, Barentsz programa un tercer viatge, aquesta vegada sense subvenció a causa del fracàs de la segona expedició.

Com que el govern ja no vol donar més subvencions, Barentsz surt d’Amsterdam amb tan sols dues naus. Aquesta vegada el viatge s’inicia el 10 de maig, gairebé un mes abans que les expedicions anteriors. Segueixen una ruta més al nord i, una vegada deixen Noruega, descobreixen un arxipèlag, les Svalbard o Spitsbergen, que erròniament consideren part de Groenlàndia. Poc després, les naus se separen. La de Barentsz es dirigeix cap a l’est; i l’altra nau, cap al nord-est. Però els dies passen, l’estiu arriba a la seva fi i, a principis de setembre, les temperatures baixen en picat. L’11 d’aquest mes, el vaixell de Barentsz queda atrapat pel gel. Els setze homes de la tripulació es preparen per passar l’hivern. Amb part de la fusta de la nau construeixen una cabanya. Arriba l’hivern, i els freds que suporten són terribles. Per escalfar-se, posen sobre el foc boles de canó i pedres que mantenen la cabanya mínimament suportable.

Per sort tenen abundants provisions, però els barrils de cervesa exploten en congelar-se el líquid. Amb el temps el menjar escasseja, però poden matar algunes guineus i fins i tot un os. Els insuportables freds de l’hivern i l’escorbut maten diversos tripulants. El 20 de juny també mor Barentsz. Quan els gels es comencen a fondre, els supervivents agafen dues petites barques i inicien el retorn. Set setmanes després, l’altre vaixell de l’expedició els troba. La cabanya on Barentsz i la seva tripulació van passar aquest terrible hivern va ser trobada gairebé intacta per un caçador de foques noruec el 1871.