Abans de continuar observant les peculiaritats climàtiques de Catalunya, amb una distribució molt irregular de la precipitació, volem explicar un fet que acaba de succeir a Oman.

Aigua al desert: durant els darrers dies del maig d’enguany, s’ha format una borrasca al mar d’Aràbia que ha provocat en aquell país grans tempestes. A Oman plou poc; a la capital, Masqat, situada al nord, cau una mitjana de 100 litres anuals, la major part al voltant del gener. En aquesta mateixa zona hi ha una carena de muntanyes, amb cims que freguen els 3000 metres i on la mitjana és de 400 litres anuals; en canvi, cap al centre i el sud plou molt poc o no plou gairebé mai. Però els darrers dies hi han descarregat tempestes, algunes de pedra, amb quantitats que van de 100 a 200 litres en 24 hores. Us ho imagineu...? Hi ha poblacions en què, en un sol dia, ha plogut tot el que cau en dos o tres anys. L’aigua en aquest país és un bé preuat, però és molt difícil aprofitar-la quan cau d’aquesta manera.

Per cert, la localitat de Qurayyat, a la costa nord-est d’Oman, té el rècord de la temperatura mínima més elevada del planeta, amb 42,6 ºC... de mínima!

A Catalunya, pel que fa a aiguats, hem patit experiències similars; ja ho explicàvem en articles anteriors. Ara, però, ens centrarem en un fet molt curiós, peculiar i que pot portar força aigua... a vegades massa!, i que afecta una zona concreta: la Costa Central i comarques properes, especialment el Maresme, el Barcelonès, el Baix Llobregat i, en menor mesura, el Vallès Oriental i l’Occidental. Lògicament, la repercussió que té és important, ja que en aquestes zones es concentra la major part de la població catalana. El fenomen es coneix popularment com a «rebuf», també «estela de tramuntana», i és estudiat per científics d’aquí i d’altres països.

Al nord de Veneçuela, a la conca del riu Catatumbo, que aboca les seves aigües al llac Maracaibo, es produeix un fenomen molt curiós conegut com «el llampec de Catatumbo»: unes llampegades extraordinàries que s’observen unes 160 vegades a l’any; ja en parlarem més endavant. A Catalunya tenim com a curiositat, i en menor mesura, «el rebuf».

Com es forma? Necessitem l’entrada de la tramuntana per l’Empordà, que no ha de ser ni massa violenta ni massa fluixa, i pel sud ha d’entrar el mestral, el vent del nord-oest, de moderat a intens, però no violent. Per tant, tenim dos passadissos de vent al nord i al sud de la Costa Central. En el cas de la tramuntana, va progressant per damunt del mar cap al sud i, en arribar a mig camí entre la costa catalana i les Balears, perd intensitat, fa un gir de més de 100° i agafa direcció cap a la Costa Central; ja tenim el vent de llevant. De camí cap al litoral es va carregant d’humitat pel contacte amb la Mediterrània i per fi arriba a la costa barcelonina, entre l’alt Maresme i el Baix Llobregat, carregat d’humitat i sovint visible en forma de núvols baixos, mentre que a l’Empordà o a la Costa Daurada fa un bon sol. Però encara falten dos elements més per aconseguir el desencadenant de les intenses precipitacions. Un ja el tenim assegurat: unes carenes muntanyoses perpendiculars al vent de llevant, com el Montalt, la Conreria, el Corredor, el Montnegre, Collserola i l’Ordal, que faran de palanca per donar més empenta als núvols i fer-los créixer. L’altre element és l’aire fred en capes superiors. El núvol, quan arriba a la Costa Central i pren l’efecte palanca de les serralades, es troba amb l’aire fred de nivells superiors i, com ja hem explicat en alguna ocasió, aire càlid i humit en superfície i aire fred en altura igual a possibles precipitacions intenses. Si aquestes condicions es donen a l’estiu o a principis de la tardor, quan la temperatura de l’aigua del mar és força elevada, els núvols baixos es poden transformar en cumulonimbus que descarreguen grans precipitacions. Hi afegim que els núvols poden quedar estancats sobre un mateix punt molta estona: per sota, la nuvolada s’anirà realimentant amb l’aire càlid i humit que vindrà de llevant; i, per dalt, sempre es trobarà amb l’aire fred. Un exemple fenomenal d’aquesta situació el trobem la tarda i nit del 31 de juliol de 2002.

En aquest mapa veiem una bossa d’aire fred a la Bretanya, però que abraça França i també Catalunya; és a dir, teníem aire fred en capes altes. La línia blanca, o isòbara, baixa de França cap al Pirineu; és a dir, bufava una mica de vent de nord i nord-oest... i rebuf a la Costa Central. Es van formar unes tempestes estàtiques entre el baix Maresme, el Barcelonès i el Baix Llobregat: els llamps queien continuadament com dards i es van registrar un total de 170 litres en tres hores al centre de la ciutat de Barcelona, 210 litres a Badalona o 287 litres al sud de Castelldefels. Per acabar, els deixem amb un aiguat de “rebuf” a Barcelona.

Estem acabant un estudi sobre situacions meteorològiques que han provocat inundacions a Catalunya. Els en facilitarem les dades en el proper article.