Mentre escric aquestes línies, diumenge 26 d’abril, encara tinc a la memòria l’extraordinària situació viscuda fa pocs dies. S’han batut tots els rècords de pluja en un mes d’abril a la ciutat de Barcelona i a les comarques veïnes (280 litres quan la mitjana és de poc més de 50 litres) i a més s’ha batut el rècord de més hores seguides de pluja ininterrompuda, com a mínim des del 1904, 90 hores d’aigua i més aigua; perquè després diguin que abans plovia més o que plovia durant dies i dies sense parar. Des de l’1 de gener i fins al 26 d’abril s’han registrat quantitats de precipitació de més de 400 litres, quan la mitjana a bona part de la Costa Central i a l’interior del país és de 550 a 650 litres... anuals! I encara falten els mesos més plujosos de l’any, el setembre i l’octubre.

Memòria meteorològica: Ja sabem que la memòria meteorològica és força dolenta. De vegades ens recordem tan sols d’alguns fets puntuals i, a mesura que passen els anys, ens sembla que allò passava més sovint. “Abans nevava més”... veritat a mitges! A la dècada dels 60s del segle passat, deu-n’hi-do les nevades a cotes baixes, però les dels 70s van ser força escasses, abundants els 80s, escasses els 90s i altre cop abundants la primera dècada del segle actual. Això si, abans feia més fred.

Rogatives “pro plovia” i “pro serenitate”: Una sequera fa un segle o amb anterioritat implicava la possibilitat de passar gana. Poblacions de la Costa Central o del Baix Llobregat, Anoia, Garraf... es proveïen especialment dels cultius del Baix Llobregat i si no plovia, no hi havia cultius i per tant, tampoc hi havia menjar. La fe religiosa sempre ha portat a demanar generositats divines en èpoques de penúries. Si no plou es demana pluja (rogatives “pro plovia”), i si plou massa es demana que cessi el temporal (rogatives “pro serenitate”). Ja durant el califat d’Abderrahman III al territori d’Al-Àndalus, es van fer pregàries a partir de l’1 de juliol de l’any 941 i durant dos mesos a causa de la greu sequera en els camps i la manca d’aigua als aljubs, especialment a Còrdova.

Les processons de rogatives van ser instituïdes per San Mamert, bisbe de Viena, l’any 469. Moltes d’aquestes rogatives van quedar registrades documentalment als arxius dels bisbats, els quals han constituït una font molt valuosa per conèixer períodes de sequera. Una d’elles, recuperada de la diòcesi de Burgo de Osma, deia “…Virgen Santa del Espino, ten compasión de los pobres, -échanos un chorro de agua,- defiende a los labradores..". Durant els anys 1567 i 1568 i precisament durant els mesos d’abril i maig, la sequera va ser extrema a Catalunya i es van fer nombroses rogatives a Tortosa, la Seu d’Urgell o Barcelona. Els molins hidràulics van deixar de funcionar ja que els rius es van quedar secs. A Barcelona, tenien una sèrie de sants classificats per categories. Si la sequera era lleu, treien un sant poc important. Si la sequera era greu passaven al sant de més rang.

Si bé es diu que la fe mou muntanyes, difícilment mourà els núvols. Si “provoquem” pluja en una zona, l’equilibri atmosfèric ho compensarà fent que una zona veïna tingui possibilitat de menys pluja. Això de jugar amb la natura no acostuma a portar bons resultats... ja parlarem més endavant sobre la manipulació de l’atmosfera, tema realment interessant i terrible a la vegada.

Una anècdota: A principis del segle XX hi va haver una gran sequera a les comarques del Pirineu de Girona. Un dissabte es van reunir a Ribes de Freser diversos habitants de pobles del Ripollès per anar en processó fins al santuari de Núria. Una vegada allà, van demanar pluja en abundància. A la tornada, es va formar un cumulonimbus i va descarregar una calamarsada que va arrasar tots els cultius. Cal resar amb mesura!

A meitat de camí del pol Nord i de l’equador: Hauran observat que des de l’inici d’aquest article hem parlat de les abundants pluges d’aquest abril i de les sequeres que ens han afectat històricament. Catalunya, al nord-est de la península Ibèrica, es troba a meitat de camí del pol Nord i de l’equador, per tant podem tenir entrades fredes que ens congelen o bafarades tòrrides que ens castiguen, com per exemple la de finals de juny del 2019. Però també tenim un mar Mediterrani que s’escalfa extraordinàriament al llarg de l’estiu. Quan, a finals d’agost, setembre o octubre,  arriben les primeres entrades d’aire fred per capes atmosfèriques superiors i es troben amb un mar calentet, amb una massa d’aire càlida i humida a la superfície, es produeix un còctel explosiu donant com a resultat enormes tempestes, comparables a les més fortes de l’Índia en època monsònica, i veritables monstres nuvolosos de més de 10 km de dimensió vertical, capaços de donar precipitacions de 300 a 500 litres en tan sols un o dos dies. Però serà la setmana vinent quan explicarem el perquè d’aquests enormes contrastos, passant d’anys extremadament secs a períodes de pluges torrencials... i l’evolució prevista pels anys vinents.