“Obtenir aigua d’allà on no plou mai”

 

Us preguntareu el significat del títol d'aquest article. Ho sabreu en una estoneta si continueu llegint. Avui us volem parlar del valor de l'aigua allà on és molt escassa. Com ens les arreglem si mai plou i no hi ha embassaments o pantans?

Oficialment, els llocs amb menys precipitació del planeta són Arica o Iquique a Xile, Al'Kufrah a Líbia i Aswan i Luxor a Egipte amb 0,8 litres anuals. Tenint present que a Catalunya cauen entre 400 i 1.000 litres aproximadament de mitjana anuals, no cal dir que això i res és el mateix, però tenen aigua gràcies a... bé anem a pams i no fem espòilers.

Tot i això, hi ha una zona encara més seca... molt més seca que les anteriors! “Dry Valleys” o Valls Seques de McMurdo, a la Terra de Victòria a l’Antàrtida. En algunes d’aquestes valls no ha precipitat des de fa centenars d’anys. Increïble però cert. Els científics expliquen que aquesta zona està envoltada d’altes muntanyes que impedeixen l’entrada d’humitat i augmenten la potència dels vents catabàtics que assoleixen els 300 km/h amb humitats de l’1 % al 5 %. No tenen neu ni coberta de gel i fins i tot hi ha una àrea amb dunes de sorra. Amb una superfície de 4.800 quilòmetres quadrats, és l’única zona de l’Antàrtida lliure de neu o gel tot l’any. Allà es troba el llac més salat del planeta amb 500 grams de sal per litre, impedint així que es congeli fins i tot amb temperatures de 55 ºC sota zero. A la següent imatge veiem la vall Taylor fotografiada des de l’aire, amb gel al voltant de les muntanyes però lliure de qualsevol signe d’humitat al seu interior.

De fet, que no plogui o nevi allà no comporta cap problema. No hi viu ningú, tan sols alguns expedicionaris científics que fan alguna investigació temporal. Però si no plou mai on hi viu gent... això ja són figues d'un altre paner.

I ja hem arribat a la Camanchaca. Anem a comprovar fins a quin punt podem obtenir aigua per mitjans completament ecològics. El desert d’Atacama al nord de Xile és un dels indrets on es registren les precipitacions més escasses del món, amb quantitats en algunes zones que no assoleixen ni un litre per metre quadrat a l’any. Antigament, els habitants de la zona acumulaven pedres en grups, amb les superfícies polides inclinades en forma d’embut, fent lliscar la humitat de la rosada cap a petits dipòsits. Però en aquella zona extraordinàriament seca poden aparèixer taques de vegetació i fins i tot petits bosquets. Quin fenomen permet créixer vegetació en zones on no plou mai? La Camanchaca o boira costanera molt densa, formada per l’anticicló del Pacífic que provoca una capa de núvols baixos d’escassa dimensió vertical. Al Parc Nacional Fray Jorge hi ha espècies pròpies de zones amb pluviometria de 1.000 a 1.200 litres i en aquella zona cauen… 50 litres anuals. El mateix bosc atrapa la humitat de la boira i n’obté prou aigua per a la seva subsistència. En algunes zones del desert poden passar mesos o fins i tot anys sense que es registrin més de 2 litres per metre quadrat. A principis del segle XX, els treballadors de les mines situades a la serralada que envolta Antofagasta captaven l’aigua gràcies a la rosada nocturna dipositada a la sostrada de les seves cases però, amb el pas del temps, els habitants de la zona van poder comprovar que la Camanchaca o boira marina que xoca amb les muntanyes els podia proporcionar aigua en abundància.

A partir de 1961, alguns científics xilens en col·laboració amb altres científics israelians van instal·lar el que es denomina popularment com a “atrapanieblas”. Es tractava de cilindres de 70 centímetres de diàmetre i 2 metres de llarg amb 1300 filaments de perló de 0,5 mil·límetres de diàmetre al seu interior. En el fons hi ha un embut que va a parar a un estany. La boira penetra als cilindres i amara els filaments que degoten contínuament. Posteriorment, es van instal·lar malles plàstiques subjectes per marcs metàl·lics de 6 metres de llarg per 4 d’alt. La boira amara la malla que degota contínuament i l’aigua va a parar a un petit canal situat a la part inferior del marc que es comunica amb un estany. A la localitat de Chungungo, de 350 habitants, i gràcies a la instal·lació de gran quantitat de xarxes "atrapanieblas", obtenen 10.000 litres d’aigua al dia, suficients per proveir tota la població. En els últims anys s’han instal·lat 47 captacions similars a 22 països diferents. Una manera esplèndida d’aprofitar els recursos que ens ofereix la natura, tal com podem veure al següent vídeo: https://www.youtube.com/watch?v=2x2_8RbC2I0

En dues setmanes continuarem aquest recorregut pel planeta per comprovar com es pot aprofitar o obtenir aigua en zones seques o directament desèrtiques.

Coneixerem l’arbre-font, la pluja horitzontal, l’augment de la pluviositat en una zona desèrtica per mitjans ecològics... ja ho veieu, hi ha zones del planeta on no plou gairebé mai però la iniciativa, la creativitat humana, no té límits i podem aconseguir el que fa molts anys semblava impossible.